Tresors d´Egipte

SALA 1

C-1

Estàtua del Guardià de Tutankhamon.

Museu del Caire. Alt 190 cm; amplada 56 cm.

Estàtua de grandària natural trobada per Howard Carter a l’entrada de la cambra funerària de la Tomba de Tutankhamon, Rei de la Dinastia XVIII. Al costat d’aquesta, a l’altra banda de l’entrada segellada, es va trobar un altre Guardià, bessó d’aquest, que representaven el Rei amb la seva Ka protegint la tomba i el seu aixovar funerari.

SALA 2

P- 1

Presentació de l’exposició

Amb l’exposició Tresors d’Egipte celebrem l’Any de l’Egiptologia, ja que commemorem alhora el 200è aniversari del desxifrat de la Pedra de Rosetta, i amb ella, de l’escriptura jeroglífica, realitzat per Jean François Champollion, i el 100è aniversari del descobriment de la Tomba de Tutankhamon per Howard Carter.

Amb aquesta exposició volem apropar al gran públic la civilització de l’Antic Egipte de manera visual, amena i pedagògica. A través d’una composició detallada d’elements rituals, artístics i arquitectònics, l’exposició presenta una selecció acurada d’aquelles escenes, elements i obres d’arts més representatius de l’Antic Egipte. Totes les recreacions que avui podem veure a l’exposició han estat elaborades pels voluntaris del Departament d’Egiptologia i del Taller de Belles Arts de la Fundació Sophia de Palma de Mallorca.

Aquesta exposició ha estat creada íntegrament per la Fundació Sophia i la seva realització ha estat possible gràcies al treball conjunt d’un equip multidisciplinari dirigit pel professor Javier Vilar, comissari de l’exposició, egiptòleg i president de la Fundació Sophia; Mònica Gutiérrez, graduada en Història de l’Art, directora artística de l’exposició i responsable del taller de Belles Arts de la Fundació Sophia; Herminia Gisbert, egiptòloga i supervisora del contingut pedagògic i de la imatge didàctica de l’exposició i Antonio Marí, director tècnic, responsable de la instal·lació i el muntatge de l’exposició i coordinador dels voluntaris culturals de la Fundació Sophia de Palma de Mallorca.

L’exposició arteològica dels Tresors d’Egipte ens permet endinsar-nos en el fascinant món de l’Antic Egipte a través de les seves obres d’art, tradicions i creences religioses, objectes i estris quotidians i elements del culte funerari. De fet, si bé s’ha cuidat amb cura la qualitat de totes les seves peces i s’ha posat gran afany en la fidelitat a la iconografia de l’art egipci, el nostre objectiu no va ser crear una exposició purament museística, sinó oferir al públic una visió amena, didàctica i natural de com entenien la vida i la mort els antics egipcis.

P- 2

Napoleó i el redescobriment de l’Antic Egipte

La fascinació d’Occident per la gran civilització de l’Antic Egipte ve de molt enrere. Molts savis i filòsofs de l’Antiga Grècia van visitar Egipte, i fins i tot va arribar a formar part de Roma. Però allò que va fer que Egipte es convertís en destí de moda va ser, paradoxalment, una expedició de caràcter militar. Al segle XVIII va tenir lloc una expedició francesa amb la intenció d’envair Egipte i Palestina i tancar el camí cap a l’Índia per a Gran Bretanya. El més curiós d’aquest viatge és que, juntament amb els militars, hi viatjava un nombrós grup d’estudiosos especialistes en diverses branques de la ciència.

Aquesta campanya va ser liderada per Napoleó Bonaparte i és ell qui requereix la presència d’erudits perquè així, l’expedició fos també de conquesta científica i cultural, d’acord amb els ideals de la Il·lustració. Així formà una Comissió de les Ciències i les Arts. Aquesta comissió estava formada per 153 dels millors científics i artistes de França, entre els quals figuren 21 matemàtics, 17 enginyers, 13 naturalistes, 10 literats, 8 dibuixants, 4 arquitectes i 3 astrònoms, a més de 22 impressors proveïts de premses en caràcters llatins, grecs o àrabs. Tots ells ignoraven la veritable dimensió de l’expedició, les paraules enigmàtiques que Napoleó els va dirigir van ser: «No els puc dir on anem, però sí que és un lloc per conquerir glòria i saber».

Napoleó va desembarcar a Egipte el 2 de juliol de 1798. Durant els tres anys que els francesos van passar a terres egípcies, no només es van treure a la llum nombrosos objectes i monuments que jeien semienterrats a les sorres del desert, sinó que també es van sostreure moltes peces que van passar a engrandir les col·leccions artístiques de França. Una aliança angloturca va derrotar l’exèrcit francès que va haver d’abandonar el país abans de poder endur-se la famosa Pedra de Rosetta, cosa que explica que avui es trobi al Museu Britànic.

El 21 de juliol de 1798 va tenir lloc la coneguda com La Batalla de les Piràmides. Napoleó, abans d’entaular el combat, va enardir els seus homes amb un discurs que es faria cèlebre: «Des de dalt d’aquestes piràmides, quaranta segles us contemplen». Una altra anècdota famosa, un dels moments de sorpresa i meravella que van viure Napoleó i els racionals científics que l’acompanyaven, la narra Javier Serra a La Pirámide Immortal. El secret egipci de Napoleó: «Quan els francesos arriben a Egipte el 1798 tenen el somni d’Orient, es meravellen davant del que veuen. De fet, hi ha una anècdota que va passar al temple de Karnak, i és que els francesos quan van veure allò van clavar les seves llances a l’arena i davant l’admiració van trencar a aplaudir».

L’expedició liderada per Napoleó Bonaparte va ser un fracàs militar però un autèntic èxit des del punt de vista científic. Durant dos anys van recórrer el país fent exploracions arqueològiques, copiant textos, dibuixant edificis antics, fent estudis etnològics, geològics, zoològics i botànics. Tots aquests treballs van quedar recollits a la Description de l’Égipte, publicada en vint toms entre 1809 i 1822, que es va convertir en la màxima referència de l’egiptologia durant dècades. Es tracta d’una obra col·laborativa on van participar al voltant de 160 investigadors i científics, que van formar part de la Comissió, juntament amb artistes i tècnics, entre els quals s’incloïen dibuixants i gravadors, que després van compilar el resultat del seu treball en aquesta obra.

Al voltant d’un terç dels estudiosos de la Comissió van formar l’Institut d’Egipte, fundat el 1798 per Napoleó, amb seu al palau de Hassan-Kashif als afores del Caire. L´institut disposava d´una biblioteca, laboratoris, tallers, així com les diverses col·leccions egípcies.

Va ser a partir de la publicació del llibre Viatge a l’Alt i Baix Egipte, publicat per Dominique Vivant Denon, membre de l’expedició, que Egipte es convertí en la destinació preferida dels viatgers occidentals.

SALA 3

P-1

Egiptomania

La campanya de Napoleó (1798-1801), i més concretament l’extens estudi científic de les restes de l’Antic Egipte, van revifar l’interès del món cap al País del Nil. A partir d’aquest moment, un gran nombre d’aventurers, viatgers i exploradors, seguits de pintors i escriptors, van cobrir d’un mantell de misteri, exotisme i misticisme al país. Tot això va provocar el naixement d’un orientalisme idealitzat, que va accentuar la passió pel País del Nil.

A això s’hi va afegir el desxiframent de la Pedra de Rosetta per part de Champollion (1832), l’obertura del Canal de Suez (1869) i la creació, per part de Thomas Cook, de la línia Londres-el Caire, que van convertir Egipte en destinació de moda, donant origen al turisme com el coneixem avui dia; és més, la primera guia turística impresa al món va ser d’Egipte. A poc a poc, el fervor turístic va anar a més i els viatges es van agilitzar gràcies al desenvolupament dels vaixells de vapor i la creació de bitllets impresos. D’aquesta època daten també els primers hotels a Luxor i el Caire. A finals del segle XIX hi havia una mitjana de 742 creuers a Egipte al llarg de la temporada turística.

El descobriment de la Tomba de Tutankhamon el 1922 per part de Howard Carter va suposar l’establiment definitiu dels viatges a Egipte, fent que els turistes adinerats viatgessin massivament al País del Nil. No obstant això, aquesta fascinació per Egipte no es va quedar en el fet de viatjar, sinó que va afectar diferents aspectes de la vida. Per exemple, en arquitectura es va passar d’incloure motius egipcis a la decoració a reproduir edificis i estances senceres; els obeliscs i estàtues egípcies van ser traslladats a diferents parts del món i els motius egipcis es van convertir en una part molt important de la decoració i el mobiliari. Però la seva màxima expressió es va donar a les arts decoratives com la joieria, on a finals del segle XIX, els grans joiers del moment, com Cartier, van incloure escarabats, faraons, esfinxs, jeroglífics, serps i flors de lotus com a motius principals de la seva obra; o l’orfebreria, la pintura i l’escultura, sent amb l’Art Decó quan el moviment va adquirir l’auge definitiu.

A poc a poc, aquesta influència egípcia va anar tocant tots els aspectes de les arts, com la literatura, el ballet o l’òpera, creant grans obres com l’òpera Aída (representada per primera vegada el 1867 a la inauguració de la gran òpera del Caire ); o la moda, amb la introducció dels pantalons tipus farem per part de Paul Poiret o l’explosió als anys vint de la moda femenina d’inspiració egípcia, acolorida i cridanera.

C-1

Rellotge decorat amb motius egipcis.

Peça decorada amb dos Anubis (divinitat de l’inframon i guardià de la Necròpoli) i dues deesses alades, una possible referència a les deesses Isis, Neftis, Neith o Selkit.

C-2

Recreació d’un obelisc.

Els obeliscs són pilars monolítics coronats per una petita piràmide. Simbolitzen el procés pel qual els raigs solars, que donen la vida, cauen sobre la terra i la fertilitzen.

Els obeliscos s’erigien en els temples com una manera d’assenyalar un lloc «sagrat». Solien disposar-se per parelles davant els pilons que flanquejaven les portes dels recintes sagrats.

C-3

Joier en forma de Khepri.

Divinitat amb forma d’escarabat, Khepri representa la constant transformació de l’existència i la vida eterna. El seu nom significa «El que arriba (per si mateix) a l’existència». Per la seva relació amb el sol es troba estretament associat amb Ra i Atum.

C-4

Recreació d’un vas canopi.

Els vasos canopis eren on es dipositaven les vísceres dels difunts embalsamades durant la cerimònia de momificació. S’utilitzaven quatre vasos, cadascun d’ells mostrava un dels fills d’Horus, en aquest cas està representat Amset.

C-5

Dagues decorades amb motius egipcis.

Aquestes dagues estan profusament decorades amb motius egipcis. La creu de la guarnició d’una de les dagues té forma de Khepri alat mentre que l’empunyadura sembla al•ludir al déu Osiris. En la beina podem observar fulles de papirs i jeroglífics.

P-2

Vivant Denon

Dominique Vivant, Baró Denon (1747-1825), va ser un artista, dibuixant i gravador, escriptor, diplomàtic, viatger i col·leccionista d’art francès, primer director del Musée Central de la République, futur Museu del Louvre.

Viatjà juntament amb l’exèrcit de Bonaparte a l’expedició a Egipte, sent un dels primers egiptòlegs europeus en contemplar i dibuixar els monuments de l’Antic Egipte. Els seus milers de làmines mostren com era el País del Nil que els viatgers d’aquella època anaven descobrint de sorpresa en sorpresa, amb el valor afegit que algunes de les meravelles dibuixades per Denon ja no existeixen. Un dels seus dibuixos més famosos és el del meravellós zodíac que es troba al temple de Hathor a Dendera.

En tornar a França va publicar Voyage dans la Basse et Haute Egypte (1802), un relat de la seva experiència a Egipte acompanyat de molts dels seus dibuixos, obra que va causar una gran sensació.

P-3

David Roberts

David Roberts (1796-1864), va ser un pintor romàntic britànic conegut per les seves aquarel·les i gravats de monuments egipcis i espanyols.

Fascinat per les meravelles descrites a la monumental obra Descripció d’Egipte, Roberts embarca rumb al País del Nil el 1838. Un cop allà, immortalitzà monuments tan magnífics com el temple d’Isis a l’illa de File, els temples de Kom Ombo, Edfú i Esna; el santuari del déu Amón a Karnak o les piràmides de Gizeh. A la seva obra és fàcil apreciar com realçava el que veia alterant l’escala o afegint tocs de vegetació i altres elements que aportaven aquest toc somiador tan propi del romanticisme.

El conjunt de les 248 litografies s’ordena en sis volums, els tres primers dedicats a Egipte i Núbia. L’enorme èxit de la seva obra va fer que Roberts fos nomenat acadèmic de la Royal Academy de Londres el 1841. Gràcies a la seva tasca avui podem contemplar el paisatge, l’estat dels monuments i la vida del País del Nil de fa gairebé dos-cents anys .

SALA 4

P-1

Champollion

El destí de Jean-François Champollion va estar lligat a Egipte des d’abans de néixer. S’explica que la seva mare estant embarassada de Champollion va rebre la visita d’un remeier que li va dir que el seu futur fill seria qui donaria llum sobre els segles passats. I així va ser, perquè al bell temple dedicat a la deessa Isis a la petita illa de File, el 24 d’agost del 394 a.C. es va gravar la darrera inscripció en llengua jeroglífica. El triomf del cristianisme i la prohibició dels ritus pagans a tot l’Imperi romà van relegar a l’oblit tota una civilització durant mil cinc-cents anys, fins que Champollion va aconseguir desxifrar l’enigma de la llengua jeroglífica.

Champollion (Figeac, 23 de desembre de 1790-París, 4 de març de 1832), va ser un historiador, lingüista i egiptòleg francès, considerat el pare de l’egiptologia per haver aconseguit desxifrar l’escriptura jeroglífica gràcies principalment a l’estudi de la Pedra de Rosetta. Es va doctorar en Història Antiga per la Universitat de Grenoble.

Als dotze anys Jean-François va conèixer Jean-Baptiste Joseph Fourier, que no només havia participat a l’expedició de Napoleó a Egipte i treballat a l’Institut d’Egipte al Caire, sinó que estava encarregat de redactar el prefaci a la monumental Description de l’Égypte. Fourier, impressionat pel coneixement que tenia d’Egipte el jove lingüista, el va convidar a visitar la col·lecció d’antiguitats. Quan Champollion va contemplar els jeroglífics es va prometre a si mateix l’èxit de desxifrar-los. I així, quan acaba els estudis a l’Institut de Grenoble, porta sota el braç una còpia de la pedra de Rosetta que li havia regalat el mateix Fourier.

Quan Jean-François es proposa desxifrar els jeroglífics aprèn totes les llengües antigues que creu necessàries: llatí, grec, hebreu, àrab, sirià, caldeig, sànscrit, diferents dialectes xinesos i espanyol. Va estudiar llengües orientals, especialment el copte, l’idioma que parlaven els cristians egipcis i que s’escrivia en caràcters grecs, ja que estava convençut que el copte era una derivació de l’antiga llengua dels faraons. Intuïa que a través del copte podria entendre les inscripcions en demòtic i, des d’aquí, desxifrar l’escriptura jeroglífica. El seu intens estudi de la pedra de Rosetta el porten a descobrir que algunes grafies del copte es corresponien amb alguns dels signes que hi apareixien. D’aquesta manera va poder fer un primer pas fonamental: corregir i transliterar fonèticament un nom real de l’edicte, el de Ptolemeu.

Cap a finals de 1821 Champollion havia fet importants descobriments. Va aconseguir demostrar que l’escriptura hieràtica era una manera més simple i abreujada de l’escriptura jeroglífica i que la demòtica era posterior i més simplificada que la hieràtica. Aquell mateix any va aconseguir compondre una taula de 300 signes jeroglífics, hieràtics i demòtics, cosa que li va permetre fer transcripcions entre les tres llengües. Així, gràcies al seu profund coneixement del copte, va trobar la clau que li va permetre poder començar a llegir una llengua que feia desenes de segles que estava en silenci.

El 14 de setembre de 1822 Jean-François va entrar corrent al despatx del seu germà cridant «Je tiens l’affaire!» (¡Ho tinc!), caient tot seguit esvaït a terra vençut per l’entusiasme i l’esgotament. Havia rebut textos egipcis de milers d’anys d’antiguitat i havia descobert, per a la seva sorpresa, que era capaç de reconèixer noms de reis egipcis que prèviament s’havien trobat en obres grecoromanes.

Quan Champollion presenta els resultats de la seva investigació davant l’Acadèmia d’Inscripcions de París escriu «És una escriptura que és alhora pictòrica, simbòlica i fonètica dins del mateix text, la mateixa frase, i gosaria dir fins i tot dins la mateixa paraula».

Després d’aquesta troballa, finalment els secrets d’Egipte podien ser desvelats. El 1826 va aconseguir el reconeixement al treball de tota una vida. Va ser nomenat conservador de la col·lecció egípcia del Museu del Louvre. Tot i els seus èxits i la seva fama, encara li faltava el més important: viatjar a Egipte i veure amb els seus propis ulls el país i els monuments que havien ocupat tota la seva existència. En 1828 viatjà per fi al País del Nil. Va ser la primera i única vegada que va poder trepitjar terra egípcia.

Durant divuit mesos va viure la seva somiada vida d’arqueòleg fins que la seva delicada salut el va fer tornar exhaust a França. Un atac de cor va acabar amb la seva vida als 41 anys. No va poder acabar la feina, però el seu llegat va ser la creació de la moderna ciència de l’egiptologia. El 1836, com a homenatge pòstum, Jacques-Joseph va aconseguir acabar i editar l’última obra el seu germà, la Gramàtica egípcia.

P-2

El jeroglífic, la màgia de la imatge unida a la paraula

L’escriptura jeroglífica egípcia és una de les més antigues de la humanitat, juntament amb l’escriptura cuneïforme sumèria. Els antics egipcis van fer servir tres tipus d’escriptura; jeroglífica, hieràtica (amb grafia més senzilla) i demòtica (simplificació de la hieràtica). Les primeres inscripcions jeroglífiques daten del 3100 a.C. i la darrera del 394 d.C. Segons la mitologia egípcia les «paraules divines» (mdw nTr) havien estat transmeses als homes pel déu Thot, patró de la saviesa i dels escribes.

Durant els seus 3500 anys de vida, els fonaments d’aquesta escriptura es mantenen estables. L’escriptura jeroglífica no separa unes paraules d’altres ni utilitza puntuació entre frases i, en la mesura que sigui possible, els signes s’agrupen a l’interior d’un quadrat imaginari que segmenta la superfície disponible.

Pel que fa a la seva direccionalitat, els jeroglífics s’adapten al suport en què s’escriu: parets, sostres, escales, papirs…, per la qual cosa es poden escriure en sentit horitzontal o vertical i estar orientats indistintament de dreta a esquerra o d’esquerra a dreta. La direcció cap a on miren els signes indica on comença el text.

Hi ha tres tipus de signes: els fonogrames representen sons, els ideogrames paraules i els determinants són signes sense valor fonètic que indiquen la classe semàntica de la paraula després de la qual apareixen. Per exemple, el nom d’una persona seguia un determinatiu d’home, dona o nen. Pel que fa a la pronunciació, l’escriptura jeroglífica és consonàntica, no té vocals. Per això, a més d’utilitzar certes consonants com si fossin vocals, els egiptòlegs han adoptat per convenció utilitzar l’e entre la resta de consonants per poder pronunciar les paraules.

P-3

El jeroglífic, la màgia de la imatge unida a la paraula

Sabies que…

• …el significat de la llengua jeroglífica es va desconèixer per més de 1400 anys? L’últim temple egipci, el d’Isis a Philae, va ser clausurat l’any 551 dC, moment en què el jeroglífic esdevingué no només una llengua morta sinó també desconeguda. Des d’aleshores, el jeroglífic va significar un misteri que desafiava l’investigador i captivava els viatgers.

• …gràcies al descobriment fortuït de la Pedra de Rosetta es va poder desxifrar el jeroglífic? El 1799, un oficial d’enginyers del cos expedicionari del general Bonaparte desenterrà a la localitat de Rosetta una pedra coberta d’inscripcions. La pedra contenia tres sistemes d’escriptura: grec, demòtic i jeroglífic. En aquell moment es va pensar, encertadament, que era el mateix text en tres llenguatges diferents, per la qual cosa es podria convertir en la clau per resoldre l’enigma del jeroglífic.

• …va ser Jean François Champollion (1790-1832), considerat el pare de l’egiptologia, qui va aconseguir desvetllar la clau del jeroglífic? El 1822, després de més de deu anys d’enormes esforços, va desxifrar el misteri. Gràcies a ell, Egipte tornava a tenir veu.

• …el nombre de signes va anar augmentant al llarg del temps? En origen eren al voltant de 700, arribant a més de 5000 a l’època de l’ocupació romana. L’egiptòleg Alan Gardiner (1879-1963), autor d’una de les gramàtiques egípcies més elaborades, va catalogar els 743 signes utilitzats més freqüentment.

P-4

Els escribes i escriptura jeroglífica

 La tradició egípcia atribueix al déu Thot la invenció de l’escriptura i és el protector de les arts, les ciències i les lletres. Gràcies a l’escriptura els savis egipcis van perpetuar molts dels seus coneixements gravant-los a la pedra, el papir, la fusta, el bronze, la ceràmica o el guix, contribuint així a la grandesa i longevitat de la seva civilització.

Al llarg de més de cinc mil anys d’història, la llengua utilitzada a l’antic Egipte va ser escrita amb quatre sistemes d’escriptura diferents: el jeroglífic, el hieràtic, el demòtic i el copte. Els primers dos són els més antics, ja que es van utilitzar des de la mateixa aparició de l’escriptura, cap al 3200 a.C. L’escriptura demòtica està datada entre 650 i 400 aC i els primers testimonis de l’escriptura copta daten del segle II a.C.

L’escriptura jeroglífica era utilitzada per fer inscripcions a monuments, piràmides, sarcòfags, tombes i escultures. Tenia un valor sagrat, ja que se’l coneixia com el «llenguatge dels déus». Es caracteritza per representar les paraules mitjançant símbols en comptes de signes fonètics o alfabètics. Cadascun d’aquests símbols es pot veure com un pictograma, un ideograma o un fonograma. Una au, per exemple, com a pictograma seria una au, com a ideograma podria significar «volar» i com a fonograma podria ser la representació fonètica del so «v». També ens trobem amb determinatius, signes que es fan servir com a aclariment de significats que també poden expressar gènere, nombre i el temps verbal.

L’orientació més freqüent és de dreta a esquerra, però hi ha alguns exemples on l’orientació és d’esquerra a dreta. És recurrent el fet que els pictogrames solen orientar-se en la mateixa adreça en què va l’escriptura. Per exemple, en un pictograma en què aparegui representat un animal, el seu cap miraria en el sentit de l’escriptura. D’altra banda, l’escriptura pot ser lineal (disposició horitzontal) o en columnes (disposició vertical).

Durant l’Imperi Antic, Mitjà i Nou es calcula que existien al voltant de 750 símbols jeroglífics, mentre que a l’època grecollatina el seu nombre va augmentar a més de 5000. Com podem imaginar, llegir i escriure a l’antic Egipte era una tasca àrdua que necessitava entrenament i esforç. A causa de la seva dificultat, la majoria dels habitants no sabien llegir els jeroglífics, només els sacerdots, els oficials de l’exèrcit, els funcionaris, els escribes i els faraons.

El sistema de formació a Egipte transcendeix molt l’art de llegir i escriure i es localitza a les anomenades Cases de la Vida. Les Cases de la Vida eren un conjunt d’edificis que incloïen aules, residències per a alumnes i professors, menjadors i sales auxiliars. Aquest complex estava sempre associat a un gran temple o al palau del faraó.

La gestió de tots els elements que configuraven l’Estat, així com el manteniment dels cultes i les possessions dels temples, estaven a càrrec dels que es formaven a les Cases de la Vida. Per tant, existien escribes laics al servei del faraó i escribes sacerdotals. D’entre tots ells sorgien els grans administradors, els jutges i els sacerdots que van jugar un paper clau durant la llarga història egípcia.

Sabem que a les Cases de la Vida hi havia un tipus especial d’escribes anomenats Sesh-Medyaut-em-Per-Anj, o «Escriba dels Llibres Sagrats de la Casa de la Vida», que eren els responsables de copiar, transmetre i conservar els «venerables escrits de saviesa».

Els aspirants s’iniciaven en la lectura i l’escriptura a edat primerenca, cap als sis anys, i el sistema d’aprenentatge es basava en la repetició i la còpia de textos, així com en l’execució de dictats. Sabem que moltes vegades les classes s’impartien a l’aire lliure i els joves aprenien a escriure en suports de materials barats, com ara ostraka i tauletes encerades. L’escriptura jeroglífica s’assimilava un cop es dominava la hieràtica. Els estudiants copiaven una vegada i una altra llibres morals, ja que el fi perseguit no era únicament l’agilitat i l’ensinistrament a l’escriptura, sinó l’educació dins d’un codi moral estricte.

C-1 

Estàtua de Jean-François Champollion

Original: Estàtua monumental de Champollion, obra de Bartholdi, situada al pati d’honor del Collège de France. Descansa el peu esquerre sobre el cap de l’estàtua d’un faraó.

C-2

Thot a Feldspat

 Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Alt 5,5 cm fet a Feldspat.

Thot, és el déu de la saviesa i escriba diví. Inventor de l’escriptura, de les arts i les ciències i l’arquitecte que coneixia els traçats i les trajectòries de totes les coses. Registrava els esdeveniments i anotava les intencions que els homes havien tingut en vida, durant el ritu del pes del cor a la balança del judici d’Osiris.

C-3

Thot en ceràmica esmaltada

El déu Thot, considerat Visir del Déu Creador, Escriba diví, Senyor del calendari i Patró de les Cases de la Vida, va ser déu principal d’Hermòpolis a l’Egipte Mitjà. En aquesta ocasió el veiem representat en forma de figura humana amb cap d’ibis, l’animal amb què se l’associa més freqüentment.

C-4

Mostra de les tres escriptures

Escriptura jeroglífica, hieràtica i demòtica.

L’escriptura jeroglífica egípcia va ser utilitzada des del 3200 a.C. a tauletes epònimes, objectes rituals i monuments.

Paral·lelament a l’escriptura jeroglífica, es va desenvolupar l’escriptura hieràtica, més senzilla i estilitzada, que permetia als escribes escriure de forma ràpida a papirs i ostraka.

L’escriptura demòtica va sorgir a l’última etapa de l’Antic Egipte sent una derivació del hieràtic. El terme va ser utilitzat per primera vegada per l’historiador grec Heròdot, per distingir-ho de l’escriptura hieràtica i jeroglífica.

C-5

Fragment del Papir d’Ani

El Papir d’Ani és la versió més coneguda i extensa del Llibre dels Morts. Escrit a la Dinastia XVIII (1300 aC), en els seus gairebé 26 metres de llargada, el llibre ens detalla els passos que el Ka del difunt ha de travessar fins arribar a aconseguir la Immortalitat. Aquí exposem una rèplica del seguici fúnebre i els ritus del renaixement espiritual.

C-6

Paleta de l’escriba

Data: ca. 2030-1550 a. C. Regne Mitjà-Segon Període Intermedi

Original: Museu Metropolità d’Art, Nova York

Les paletes d’escriba eren objectes majoritàriament fets de fusta, els quals contenien de dos a sis espais on es col·locaven les tintes (vermell, negre, blanc, groc, blau i verd), les quals eren la barreja de diversos minerals amb un líquid que ajudava a que es fes com una pasta. També tenien un contenidor per col·locar els «pinzells», fets majoritàriament amb tiges de jonc.

C-7

Instruments de l’escriba

Recreació.

L’escriba egipci utilitzava diferents objectes per realitzar adequadament la seva professió. Utilitzaven un saquet de cuir per portar la paleta de fusta, les pastilles per elaborar les tintes de colors, un petit morter per polvoritzar un tros de la pastilla i diluir-la per escriure i els càlams o punxons de jonc o canya molt esmolats de forma especial (també poden ser de ploma d’estruç).

L’escriba portava la bossa de cuir penjada de l’espatlla per mitjà d’una corda o corretja i la seva imatge va configurar el jeroglífic que representa l’escriptura o l’escriba.

C-8

La pedra de Rosetta

Fragment d’estela de granodiorita grisa i rosa.

Mides: 112.30 x 75.70 x 28.40 cm. El seu pes s’estima aproximadament en 760 quilograms.

Data: Època Ptolemaica. 196 a.C.

Procedència geogràfica i arqueològica: Baix Egipte, Delta del Nil, Raixid (Rosetta)

Original: Museu Britànic de Londres

La pedra de Rosetta és l’objecte més important que els homes de l’expedició de Napoleó van trobar a Egipte. L’estela va ser elaborada després de la coronació de Ptolemeu V i se li va inscriure un decret que establia el culte diví al nou governant. El decret està escrit en jeroglífic, demòtic i grec clàssic. Com que era el mateix text en aquests tres idiomes, va permetre començar a desxifrar l’enigmàtica escriptura jeroglífica.

C-9

Ostrakon

Ostrakon de pedra calcària amb exercici escolar

Data: aprox. 1270 a.C

Original: Museu Real, Ontario.

L’ostrakon, en plural ostraka, és una peça de ceràmica. Es tracta de fragments de gots ceràmics trencats o pedres, com calcària o pissarra, que s’usaven com a material d’escriptura. Les ostraka resultaven un material econòmic per a escrits de naturalesa efímera, com ara un exercici escolar.

C-10

Estàtua de escriba assegut

Estàtua de pedra calcària coberta d’estuc, policromada i amb aplicacions als ulls.

Data: Dinastia IV, Època menfita. Esculpida entre 2489 i 2350 a.C.

Original: Museu del Louvre, París. Grandària: 53’7 cm.

Es tracta d’una estàtua pertanyent a l’arquitectura funerària, es va trobar a la necròpolis de Saqqara. Mostra a un alt funcionari de l’Imperi Antic i la seva funció era representar el doble del difunt i assegurar així la seva supervivència al Més Enllà. El seu hieratisme, el seu somriure subtil i els seus ulls de vidre de roca, quars blanc i banús, li atorguen un gran realisme.

SALA 5

P-1 

Introducció al món de l’Antic Egipte

L’Antic Egipte ha deixat una empremta profunda a la història de la humanitat. De fet, moltes de les institucions culturals, polítiques i religioses de la societat occidental i dels valors, creences i costums que integren la nostra actual forma de vida, tenen la seva arrel ètica i metafísica en la mil·lenària civilització del Nil. No hi ha dubte que Egipte és el bressol espiritual d’Occident, ja que sabem que els més cèlebres savis del món clàssic, com Pitàgores, Plató, Plutarc, Tales de Milet, Anaxàgores, Anaximandre, Demòcrit, Heràclit, Soló, Licurg, Eratòstenes, Amoni Saques, Plotí, Hypatia, Teó d’Alexandria, Hecateu de Milet, Strabon, Apoloni de Tyana, Jámblico i Diodor de Sicília, van adquirir gran part del seu coneixement a les Escoles de Saviesa de l’Antic Egipte, anomenades en egipci Per-Ankh, que significa la Casa de la Vida.

La veritat és que costa de creure que en els remots albors de la història, quan la cultura mediterrània encara no coneixia l’Edat del Bronze i a la resta d’Europa caçàvem óssos amb pals i pedres, a les Cases de la Vida de l’antic Egipte formaven ja metges, juristes, administradors, escribes, teòlegs, moralistes, educadors, dirigents, funcionaris, músics, pintors, escultors, joiers, mestres artesans, agrimensors, matemàtics, astrònoms, enginyers i arquitectes, que eren capaços de construir colossals piràmides, estàtues i obeliscs; elaborar complexos tractats de matemàtiques i geometria; edificar tota una sofisticada xarxa hidràulica amb 900 km de canals navegables pel Nil, erigir magnífics temples de pedra policromada i excavar belles tombes i hipogeus, els murs dels quals, sostres, estàtues, columnes i sarcòfags estan plens de textos sagrats, símbols màgics, escenes rituals i imatges astronòmiques.

Però Egipte no és només bressol ancestral de la Saviesa, sinó també país de la màgia i del misteri; doncs encara avui, el terme Antic Egipte ens evoca la imatge d’un món fascinant i llegendari habitat per grans faraons, poderosos mags i misteriosos constructors, la ciència dels quals transcendia el coneixement del material i el perible per elevar-se cap a la contemplació d’allò diví i etern . Gràcies a ells, el poble egipci va participar en una cosmovisió màgica i sagrada, integrada en l’ordre natural de l’existència (Maat), que va convertir la seva pròpia geografia terrestre en un mirall de la divina harmonia celeste.

C-1 

Deessa Isis

Deessa de la tríada de déus més importants i populars d’Egipte, Osiris-Isis – Horus, és la Senyora de la Vida. En el mite ossiríac, va ser ella qui va tornar la vida màgicament al seu marit Osiris. Porta a la mà la clau Ankh que atorga la Vida eterna i com a deessa protectora del difunt, se la representava a la capçalera dels sarcòfags, a una de les seves cantonades juntament amb Neftis, Selkit i Neith, o cobrint amb les seves ales protectores els sarcòfags de les mòmies.

C-2

Horus del Louvre

 Estatueta a mida real del déu Horus. Dinastia XXI (1069-664 a.C.). Museu del Louvre, París

En relació amb els misteris de la mort, trobem Horus acompanyant el difunt davant Osiris després d’haver superat el Judici del Cor. En aquesta preciosa representació, el trobem amb les mans en senyal d’ofrena. Probablement portés l’Udyat o Ull de la Llum dins elles.

C-3

Déu Osiris

Estatueta a mida real de bronze. Dinastia XXVI (664-525 a.C.) Museu del Louvre. París. En aquesta representació el veiem amb la corona Atef i el ganxo i el fuet a les mans.

C-4

Estatueta d’Osiris adossat al pilar.

En aquesta representació, el trobem amb la corona blanca Hedyet, recolzant-ne iconogràficament el significat, com a columna vertebral d’Egipte o pilar de l’Estabilitat.

C-5

Ànima de Pe

Es tracta de deïtats antropomorfes amb caps de falcó, que juntament amb les ànimes de Nehen, divinitats antropomorfes amb cap de xacal, representaven els ancestres sagrats d’Egipte. Monarques d’èpoques predinàstiques del Nord (Buto) i el Sud d’Egipte (Hieracómpolis), elevats a la categoria de déus. També coneguts com els Shemesu Hor o «Seguidors d’Horus», aquestes imatges les trobem generalment postrades amb un genoll a terra, amb un braç enlaire formant un angle recte i el puny tancat.

SALA 6

P-1 

Howard Carter

El cèlebre arqueòleg Howard Carter va néixer el 9 de maig de 1873 a Londres. Ben aviat va descobrir la seva passió per Egipte i malgrat les múltiples dificultats que va haver d’afrontar al llarg de tota la seva carrera, el seu esperit entusiasta i emprenedor li va permetre fer un dels descobriments més importants de l’egiptologia de tots els temps.

Gràcies a la seva destresa amb el dibuix i als seus coneixements en restauració, als disset anys va començar la seva aventura egiptològica de la mà de l’Egypt Exploration Fundation juntament amb Petrie, Maspéro i altres grans egiptòlegs que van descobrir les seves qualitats innates. Després de diversos anys difícils en què consolidà el seu prestigi com a excavador, el 1899, amb tan sols 26 anys, és nomenat inspector en cap del servei d’Antiguitats Egípcies.

Abans de descobrir la tomba de Tutankhamon, les seves troballes més importants van ser les tombes del faraó Tutmosis IV i de la reina Hatsepsut. Però és el 1907 quan coneix per fi qui va ser el seu gran mecenes, amic i protector, Lord Carnavon, un noble anglès culte i entusiasta, aficionat a l’arqueologia que, després de conèixer els plans de Carter, va estar disposat a finançar el seu projecte a la Vall dels Reis. Aleshores, l’opinió comuna dels egiptòlegs era que tot allò que es podia trobar a la Vall dels Reis havia estat ja descobert i exhumat.

Tot i això, Howard Carter estava convençut de que encara quedava almenys una tomba reial per descobrir, la del jove Rei Tutankhamon. De fet, Carter reforçava el seu pressentiment basant-se en la troballa de Theodore Davis, que l’any anterior havia tret a la llum un got de vidre faiança amb el nom del Rei Nebkheperura (Tutankhamon). Es tractava del primer objecte que apareixia a la vall dels reis amb el nom del jove monarca, trobat a poca distància d’on anys més tard es trobaria el primer esglaó de la tomba KV62.

Finalment, el 1914 Howard Carter obté els drets d’excavació de la Vall dels Reis i el novembre de 1922, després de vuit anys de recerca intensa, la seva perseverança es va veure per fi coronada per l’èxit de trobar la tomba del Rei Tutankhamon KV62, amb tots els seus tresors intactes.

BIOGRAFIA:

1873 – 9 de maig. Neix a Londres.

1892 – Primer treball a Egipte com a restaurador a Deir El Bahari (Luxor). És apadrinat per W.F. Petrie.

1899: És nomenat inspector en cap de les Antiguitats de l’Alt Egipte i, més tard, també del Baix Egipte.

1907: Coneix Lord Carnavon, amb el qual inicia una relació professional i una gran amistat.

1914 – Obtenen els drets d’excavació a la Vall dels Reis.

1922 – Després de vuit anys de recerca intensa, el seu somni de trobar la tomba de Tutankhamon es realitza.

1939 – 2 de març. Mor a Londres als 65 anys.

SALA 7

P-1

La Vall dels Reis

Davant la ciutat sagrada de Tebes, a la riba occidental del Nil, s’estén una zona de gairebé 10 km de longitud, triada pels reis de les dinasties de l’Imperi Nou com el lloc del repòs etern: ASeth Maat «El lloc de la Maat» o «Lloc del Silenci». Enclavada entre roques i turons, la vall de Biban el Muluk (nom àrab) coneguda com la Vall dels Reis, s’obre a l’ombra d’una cimera majestuosa amb forma de piràmide natural. Es tracta de la «Muntanya d’Occident», símbol de la necròpolis real.

Dins la Vall dels Reis s’han trobat fins a l’actualitat 63 hipogeus. L’entrada de cada tomba es troba dissimulada dins la muntanya i un llarg corredor de desenes de metres, amb escalinates i rampes, condueix finalment a la sala del sarcòfag. Tret que la tomba estigués inacabada o hagi estat traslladada, pràcticament totes les parets, sostres i columnes estan cobertes de símbols sagrats, escenes rituals, imatges divines i textos funeraris, la funció dels quals era acompanyar i protegir el difunt, guiant la seva ànima pels misteriosos camins del Més Enllà.

Alguns Faraons com Sethi I, Ramsès II o Tutmosis III van descansar en pau durant segles. Malgrat la vigilància dels guardians reials de la necròpolis, l’hermètic segellat de les tombes i l’ocultació secreta del seu emplaçament, no es va poder evitar el seu saqueig: tan sols una de les 63 tombes reials trobades a la vall es va trobar perfectament conservada amb tots els seus tresors intactes, es tracta de la tomba KV62, pertanyent al jove Rei Tutankhamon, darrer faraó de sang reial de la dinastia XIX. Aquesta tomba, es creu que estava destinada per a un personatge no reial d’alt rang, ja que és una de les més petites de la Vall i no segueix el patró general de les tombes reials. Probablement, la mort sobtada del jove monarca va ser el motiu que li fos assignada aquesta petita tomba doncs, encara que el seu estil és una mica diferent, reunia les condicions necessàries per permetre la celebració del ritual funerari.

P-2

La tomba de Tutankhamon

La tomba de Tutankhamon va ser descoberta a la Vall dels Reis el 4 de novembre de 1922 per Howard Carter després de vuit anys d’excavació. El descobriment va tenir un gran ressò a la premsa a nivell mundial, i la màscara d’or batut que representa amb sorprenent perfecció el rostre del jove Rei, s’ha convertit des de llavors en la imatge més popular i coneguda de l’Antic Egipte. Després de la mort del faraó heretge Akhenatón, el jove Tutankhamon va pujar al tron d’Egipte l’any 1332 a. C., amb només 12 anys. Després d’haver heretat els problemes derivats de l’anomenada «heretgia amarniana», el quart any del seu regnat Tutankhamon, el nom del qual significa la imatge viva d’Amon, va traslladar de nou la cort reial a Tebes i va restaurar el culte tradicional al déu Amon i als altres déus d’Egipte, proclamant l’«Edicte de la restauració», en què s’afirma que: Ell (Rei) ha fet que tot el que estava arruïnat florís com un monument d’eternitat; ell ha expulsat l’engany de les Dues Terres. Quan la seva majestat es va enlairar com un rei, els temples dels déus i les deesses, des d’Elefantina al Delta, havien caigut a l’abandó, els seus tabernacles estaven deteriorats, s’havien convertit en camps plens d’herba; el país estava en desordre… Ell va posar l’ordre (Maat) al lloc del Caos (Isefet).

P-3

L’aixovar funerari

Ja des del predinàstic primerenc, a les primitives tombes excavades en un senzill forat del desert, com la tomba de Gebelein, trobem l’aixovar funerari del difunt com un element permanent del ritual funerari, que va perdurar fins al final del món egipci, ja que, per a els antics egipcis, la Vida al Més Enllà era una continuació de la vida en aquest món. D’altra banda, el tipus de peces que componen l’aixovar funerari i la qualitat d’aquestes sempre ha estat un valuosíssim indicador de quin era el rang i la importància que tenia el difunt dins la societat del seu temps.

En qualsevol cas, la funció de l’aixovar funerari rau en la creença que el difunt tindria al Més Enllà les mateixes necessitats que va tenir en vida i que, per tant, necessitaria els seus mobles, joies, vestits, calçat, utensilis i altres estris personals, junt amb la provisió d’aliments, begudes i ofrenes presentades als déus, per garantir la vida més enllà de la vida. A tot això se sumaven els amulets protectors i propiciatoris, juntament amb els Ushabtis, figuretes momificades, la funció màgica de les quals era ajudar el difunt en les tasques i treballs que havia de realitzar al Més Enllà. Així mateix, dins de l’aixovar funerari es podien trobar també alguns objectes orgànics com ara corones, rams de flors, fruites, llavors, coques d’ofrenes etc., encara que pràcticament no s’han pogut estudiar per la seva naturalesa fràgil i perible.

Totes les peces i elements que componen l’aixovar funerari eren portades pels seus parents i amics a la processó fúnebre que acompanyava el difunt, fins a quedar finalment dipositades a l’interior de la seva tomba. Així mateix, per mitjà de la funció simbòlica de l’art, que transcendia l’ornamental per convertir-se en un instrument al servei de la Màgia, totes aquestes mateixes peces eren representades artísticament a la tomba amb pintures i baix relleus policromats de gran bellesa. D’aquesta manera, el difunt s’assegurava una vida plena i feliç al Més Enllà, disposant de tot el que havia posseït a la terra.

Això explica perquè en nombroses tombes veiem representacions d’escenes d’ofrenes als déus on el mateix difunt, juntament amb els seus familiars, presenten als déus diversos objectes, exvots, aliments, begudes etc. enumerant-les en detall. Realitzades amb una depurada tècnica i viu realisme, aquestes escenes garantien les ofrenes del difunt per a tota l’eternitat. Sense oblidar els banquets, celebracions i festes familiars, representats màgicament per poder ser gaudits a la vida del Més Enllà.

Per reforçar la seva eficàcia màgica, eren molt importants els colors amb què estaven pintades les sales, estàtues i utensilis rituals: l’or-daurat simbolitza la carn incorruptible i eterna dels déus; la plata, els seus ossos; el negre i el verd eren els colors de la regeneració espiritual, el florir de la vegetació i la renovació de la vida; el vermell, la sang dels déus, etc. A més, molts d’aquests objectes, igual que el sarcòfag i la barca funerària, portaven meravellosament dibuixats dos ulls, com a signe inequívoc de la seva capacitat per seguir complint la seva funció al Més Enllà.

A l’Imperi Mitjà, ens crida molt l’atenció les maquetes funeràries que figuren com a substitutes de les pintures i baix relleus murals de les tombes. Fetes amb un realisme i detallisme sorprenent, aquestes maquetes han estat de gran ajuda per poder conèixer i interpretar la vida quotidiana dels antics egipcis. S’hi escenifiquen diferents oficis i professions: escoles d’escribes, tallers artístics, carnissers, forners, fabricants de cervesa, escenes de pesca, processons fúnebres, fluvials, cases i jardins, etc. perquè per mitjà de la màgia iconogràfica i dels textos funeraris, el difunt pogués tornar a viure aquesta realitat a l’altra vida. Algunes d’elles les podem veure a les vitrines adjuntes.

C-1

Arqueta amb decorat calat.

Dipòsit funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Alt. 42’5 cm; amplada 44’4 cm; llarg 48’2 cm.

Arqueta de fusta amb decorat calat, de varetes d’ivori amb incrustacions de jeroglífics farcits de pigments negres, amb els noms i títols de Tutankhamon i els de la seva esposa Ankhsenamon. La decoració està formada pels símbols del ankh, was i neb (senyor del poder i de la vida).

C-2

Templet de vasos canopis 

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Alt 198 cm; longitud 153 cm; amplada 122 cm.

Aquest bagul contenia els quatre Vasos Canopis que protegien els òrgans interns embalsamats del faraó. A les quatre cantonades podem veure les quatre deesses protectores: Isis, Neftis, Selkit i Neit.

C-3

Màscara d’or de Tutankhamon

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Pes 11 kg; alt. 54 cm, amplada 39’3 cm.

Realitzada d’or massís pur, amb un pes d’11 quilos, la màscara té trets del déu Osiris barrejats amb les faccions tristes però tranquil·les del jove rei mirant cap a l’eternitat, amb la cara idealitzada de Tut-ankh-amon, ‘Imatge viva de Amón».

C-4

Reposacaps

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire.

El reposacap és una altra de les peces de l’aixovar funerari dissenyada per a la comoditat futura del mort (també era usat en vida per al descans nocturn).

C-5

Reposacaps d’ivori.

Decorat amb la figura del déu Shu, el déu mediador entre el cel i la terra, amb dos lleons a cada costat de l’Aker o els dos horitzons, Oriental i Occidental, que representen simbòlicament l’ahir i el demà, la llum i la foscor, la vida i la mort.

C-6

Reposacaps d’esmaltat ceràmic

amb el segell de Tut-ankh-amon, com a «Imatge viva d’Amón» a la base, envoltat de símbols de la reialesa.

C-7

Dues paletes d’escriba

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire.

Adornades amb diferents símbols i diferents acabats, es van trobar diversos jocs de paletes d’escriba a l’aixovar funerari de Tutankhamon. A les inscripcions es poden llegir els noms de coronació del faraó.

C-8

Cap de Tutankhamon

Museu Egipci del Caire. Alt. 30cm.

Obra mestra de fusta tallada decorada amb estuc, on Tutankhamon està identificat amb Nefertum, el jove déu nascut del lotus a l’inici dels temps. En tres dimensions, veiem representat el miracle de la metamorfosi de Tutankhamon en flor de lotus, per passar de la foscor a la Llum, de la mort a la Immortalitat.

C-9

Cobra petita Netcher-ankh

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Alt 56,5 cm.

Aquesta figura d’una cobra dreta, Nether-Ankh «el déu viu», apareix com a guardià de l’entrada a una de les seccions del Món Inferior, a través de les quals ha de passar el rei mort.

C-10 

Tutankhamon amb arpó

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire.

El rei amb la corona del Baix Egipte, sobre una barcassa de joncs, llançant un arpó, il·lustra el passatge mític on el déu Horus s’endinsa pels aiguamolls a la recerca del malvat déu Seth per venjar el seu pare Osiris. D’aquesta manera el Faraó s’assimila a Horus en la lluita contra les forces del mal.

C-11

Estendard de la cobra Wadjet

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire.

Estendard del nomós 10 de l’Alt Egipte, anomenat Wadjet, a la qual els grecs van anomenar Afroditòpolis. Un nomós era una subdivisió territorial de l’Antic Egipte, a l’estil d’una província. En època faraònica van existir 42 nomós al llarg de tot Egipte, dels quals 20 estaven al Baix Egipte i 22 a l’Alt Egipte.

C-12

Sarcòfag antropomorf de Senbi

Regne Mitjà, fusta pintada, 63 cm d’alçada per 212 cm de llarg. Museu Egipci del Caire.

Senbi, va ser escriba i tenia els títols de nomarca i supervisor de sacerdots. Al costat est del sarcòfag, a l’alçada del cap, hi ha representada una porta falsa i dos grans Udyats (ulls d’Horus) per permetre a Senbi mirar cap al sol naixent, comunicar-se amb el món dels vius i rebre les ofrenes de aquests.

C-13

Selecció de set ushabtis

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire.

Aquestes figuretes tenien una funció molt important dins el ritu fúnebre, ja que havien d’assistir al faraó d’una manera màgica en les seves tasques al Més Enllà. Algunes són de fusta recobertes de pa d’or, de ceràmica amb esmalt, de calcita o de pedra calcària.

C-14

Heka i Nekhakha

Pertanyent a l’aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire.

Comunament anomenats «El fuet i el ganxo», aquests elements són atributs de la reialesa del faraó com a símbols de la seva funció de govern. Estan associats a Osiris i representen la condició de pastor del ramat (humà) i de la fertilitat de la terra. Generalment els reis i els déus ho porten creuats sobre el seu pit.

C-15

Joia escarabat alat

 Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire.

L’escarabat, símbol de Khepri, déu de la transformació i del renaixement. La figura forma el nom d’entronització del monarca, Neb-kheperu-ra, neb (cistell inferior), kheper (escarabat), u (tres traços verticals) i ra (disc solar), que es tradueix com a «Senyor de les transformacions de Ra».

C-16

Ceptre

Longitud 54 cm.

El ceptre Sejem és símbol d’autoritat que atorga a qui el porta la força i el poder màgic per governar amb sobirania. En aquest ceptre pertanyent a Tutankhamon, trobem la inscripció que diu: «Bon déu, l’estimat, a qui brilla la cara com l’Ató, el fill d’Amon, Neb-kheperu-ra, que viu per sempre».

C-17

Trompeta de plata

Longitud 58,2 cm

Aquest instrument musical militar va aparèixer a l’antecambra de la tomba de Tutankhamon. Una petita placa de plata presenta una escena de caràcter simbòlic marcial. El déu Ptah hi rep l’homenatge d’Amón-Ra i Ra-Horakhty, déus que en el seu aspecte guerrer li atorguen poder per a les seves campanyes militars.

Curiosament, avui podem escoltar el so d’aquesta trompeta, gràcies al fet que va ser gravat per la BBC el 1939.

C-18

Tron de Tutankhamon

Tresor de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Alt. 104 cm; amplada 53 cm; profunditat 54 cm.

Aquest preciós tron va haver de pertànyer i ser usat en vida pel rei. L’estil artístic en què està confeccionat és el típic del període amarnià, amb figures de ventres voluminosos, colls estilitzats, cranis allargats i mandíbules prominents. Al respatller del tron, trobem la típica escena familiar d’Amarna, on Tutankhamon és ungit amb olis perfumats per la seva Gran Esposa Reial, la reina Ankhesenamon. Mentre que a la part superior de l’escena apareix el disc solar, Atón amb els seus raigs acabats en mans, tan característic d’aquest període artístic. Les potes tenen forma d’urpes de lleó igual que el frontal. Els braços mostren símbols de la unificació de l’Alt i el Baix Egipte, com són la doble corona i les dues deesses protectores de l’Alt i el Baix Egipte, Nejbet i Uadyet (amb cap de voltor i de cobra).

SALA 8

P-1

La funció màgica ritual dels sarcòfags

Dins la concepció màgica que tenien els antics egipcis de la vida i la mort, el sarcòfag és més que un recipient hermèticament segellat, concebut per mantenir i conservar el cos del difunt en perfecte estat. És com una nau espiritual equipada per solcar els espais subtils del Més Enllà. Una barca virtual equipada per navegar amb èxit per la fantàstica geografia de l’inframón, la funció de la qual és conduir sana i salva l’ànima del difunt fins a la celeste estada de Ra-Osiris, el seu pare diví.

Tant si és un, com si són diverses peces encastades una dins de l’altra, (com el sarcòfag de pedra del Rei Tutankhamon que conté tres taüts antropomorfs superposats), la funció principal del sarcòfag i dels taüts, és mantenir intacte el cos, un cop purificat per mitjà del ritual de l’osirificació, i protegir-lo de qualsevol dany, accident o agressió tant física com metafísica que pugui patir la mòmia, ja que segons l’ancestral creença egípcia, la integritat del cos físic és fonamental perquè el difunt es pugui presentar al tribunal de l’altre món i obtenir un veredicte d’innocència.

Generalment, ja des de les primeres dinasties tinetes, el sarcòfag pròpiament dit, solia estar esculpit en pedres com calcita, basalt, diorita, quarsita groga o granit vermell d’Assuan (com el sarcòfag de la Gran Piràmide), ja que, per als antics egipcis, la pedra era «substància d’eternitat». D’altra banda, els taüts que anaven dins del sarcòfag podien estar elaborats de materials molt diversos, des de metalls preciosos com l’or i la plata, les fustes nobles com el cedre del Líban, la palmera i el sicòmor, fins als cartonatges envernissats, bellament policromats. En tot cas, tant el taüt com els sarcòfags solen estar decorats per dins i per fora amb multitud de textos jeroglífics, imatges de divinitats protectores, símbols màgics, amulets protectors, textos sagrats i paraules de poder, atès que la funció essencial de la Màgia egípcia (Heka) era protegir la vida, tant a nivell físic com a espiritual.

Així, al seu interior, el terra sobre el qual reposa la mòmia representa el déu de la terra, Geb. L’interior de la tapa sol portar policromada la imatge de Nut, la deessa del cel estrellat amb els braços estesos en senyal de protecció divina, juntament amb altres divinitats, mentre que, a l’exterior, la tapa del sarcòfag, a més de certs elements simbòlics que reforcen el seu poder de protecció màgica, sol portar pintada i/o gravada amb relleu, la imatge del rostre del difunt i també a la deessa Isis amb les seves ales embolicant amorosament tot el sarcòfag.

Això explica també per què entre les benes de la mòmia de dipositaven diversos amulets i símbols màgics de protecció com l’Ankh o clau de la vida, el pilar de l’estabilitat Djed, l’Udjat o l’ull d’Horus, la tija de papir Uadj, el Tyet o nus d’Isis i l’escarabat alat Khepri, que es col·locava al lloc del cor. La funció de tots aquests símbols màgics de protecció, que formaven part de l’aixovar funerari, era la de salvaguardar la integritat espiritual del difunt, permetent tenir un bon viatge cap als jardins de l’Eternitat.

Així mateix, a partir de l’Imperi Mitjà, els sacerdots funeraris van començar a escriure a l’interior dels sarcòfags, com ja havien fet anteriorment a l’interior de les piràmides de les dinasties V i VI, diverses recitacions, eixarms, instruccions per al viatge de l’ànima pel Més Allà, conjurs que permetien obrir les portes del món invisible i fórmules màgiques de protecció, que constitueixen en conjunt els anomenats Textos dels Sarcòfags, dels quals trobem els antecedents més antics als Textos de la Piràmides de l’Imperi Antic.

C-1 

Taüt antropomorf del Tutankhamon

Tresor de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Alt 51cm, longitud original 187’5 cm; amplada 51’3 cm.

Taüt antropomorf que guardava la mòmia del faraó i que alhora es trobaven a l’interior d’un sarcòfag de quarsita vermella (a la sala anterior). Realitzat en or pur massís, és una obra mestra de l’orfebreria egípcia, on trobem les deesses regents de l’Alt i el Baix Egipte, Nejbet i Uadyet protegint amb les seves ales esteses el pit del Rei. I sota elles, les dues deesses germanes, Isis i Neftis abraçant el cos de Faraó amb les seves ales creuades. El faraó subjecte amb les mans el Heka i el Nekhakha (el ganxo i el fuet), símbols del poder espiritual i temporal del monarca.

C-2 

Collaret amb Udyat en ceràmica esmaltada

Aquest penjoll és un Udyat fet de ceràmica esmaltada blava, que incorpora l’Ureus o serp, símbol protector reial, i sota l’ull, el signe sa, també protector. El text de l’ull diu: «Khepri, que és al vaixell, el gran déu, el més important de la gran casa».

C-3 

Collaret amb Udyat incrustat

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Alt 5,7 cm; amplada 9,5 cm; longitud 33 cm.

Símbol de la visió interior, L’ull d’Horus està acompanyat de les dues deesses protectores, Wadjet, la serp de Buto, ciutat del Delta, i Nekhbet, el voltor de l’Elkab, a l’alt Egipte.

C-4

Mirall de Tutankhamon

Tresor de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire

Rèplica d’un mirall folrat en or, pertanyent a l’aixovar funerari del faraó Tutankhamon. Té la forma d’Ankh o «Clau de la Vida», i està decorat amb inscripcions en alt relleu amb el nom d’entronització del Faraó Tutankhamon: Neb-Kheperu-Ra, Senyor de les manifestacions de Ra.

C-5

Figura de Werwt-Hekau

 Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire.

La imatge representa Tutankhamon com a «estimat de Weret-hekau», Gran en màgia, i il·lustra un episodi mitològic en què el rei és absorbit per la deessa Isis, que aquí apareix en fase de transformació: una serp amb cap humà, pits i braços.

C-6

Collarets fúnebres (Menat i Usej)

El Menat és un collaret d’ús ritual estretament relacionat amb la deessa Hathor, que a més del seu caràcter protector en relació a la fecunditat i al renaixement, també el portaven les sacerdotesses de Hathor a les festivitats i ritus com a instrument musical de percussió a manera de sonall. Es creia que el seu so espantava els esperits malignes sent, en canvi, agradable als déus.

L’Usej. També en relació amb la deessa Hathor, era un altre tipus de collaret pectoral de protecció, l’origen del qual està relacionat amb un antic collaret vegetal de nou voltes com a ofrena a cadascuna de les nou divinitats de l’Ennèada d’Heliòpolis: Atum, Shu, Tefnut , Nut, Geb, Isis, Osiris, Neftis i Seth.

C-7

Braçalet amb ocells

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire.

Aquesta figura es va trobar entre els embenatges de la mòmia de Tutankhamon a l’alçada del colze esquerre. Es troba associat amb l’eixarm del Llibre dels morts: «Fetizo per transformar-se en falciot», i així remuntar el vol cap al cel.

C-8

Joier d’ivori

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire

Alt 13’97 cm; amplada 16’8 cm.

Delicat joier d´ivori amb incrustacions d´or. Sobre la tapa i a la part frontal es troben en un petit relleu els cartutxos amb el nom del faraó. Una inscripció en tinta negra de caràcters hieràtics informava que l’arqueta contenia els anells de la processó funerària.

C-9

Joc de Senet

 Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire.

Joc tradicional egipci, origen de l’actual backgammon. Al ritual funerari adquiria un complex caràcter simbòlic. El difunt, o de vegades la seva dona, jugava una partida contra els habitants del Més Enllà amb la intenció de vèncer en el joc, i per tant, traspassar els llindars que conduïen al tribunal d’Osiris.

C-10

Mobles de l’aixovar funerari de Tutankhamon

Museu Egipci del Caire. Alt 58,4 cm

El tresor de Tutankhamon conté gran quantitat de taules de diferents fustes, per a la protecció i conservació de l’aixovar funerari. Nombrosos símbols jeroglífics adornen les potes i frontals dels mobles, destacant del relleu calat amb el jeroglífic de l’ankh (vida) was (poder) i neb (senyor). Conjunt que significa «Senyor del poder i de la vida», apel·latiu que se li atorga al faraó.

C-11

Maqueta funerària de vaixell

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Longitud 110 cm.

La sala del tresor comprenia un nombre molt considerable de maquetes funeràries de diferents tipus d’embarcacions. Des de petites falues per a la pesca, passant per vaixells de transport, fins a embarcacions amb ús cerimonial que servien al difunt per fer el seu viatge al Més Enllà, al costat dels seus pares, els déus.

C-12

Maquetes funeràries de Meketre

Pertanyents a l’aixovar funerari del Visir Meketre de la Dinastia XI. Museu Egipci del Caire

Les maquetes funeràries servien com a substituts de la iconografia mural de les tombes representant escenes de la vida quotidiana que, gràcies al poder màgic de l’art i de l’artista, podien cobrar vida al Més Enllà.

C-13 

Ramaderia

Escena de la vida quotidiana a un estable. El capatàs es troba a la porta amb un bastó a la mà, mentre que el bestiar està sent alimentat.

C-14

Fleca i fàbrica de cervesa: ens mostra la manera de fabricar el pa i la cervesa. Dos dels aliments de més consum a l’Antic Egipte, elaborats amb els mateixos ingredients i mètode amb què avui dia es fabriquen a l’àmbit rural egipci.

SALA 9

Exposició fotogràfica Egipte 1930

SALA 10

«Jo sóc l’avui, jo sóc l’ahir, jo sóc el demà. Entreu a poc a poc i en silenci… perquè entreu al meu regne». Anubis, guardià de l’inframón.

P-1 

Enterrament predinàstic. Home de Gebelein

Abans que es desenvolupés plenament el ritual de la momificació, cap al 3600 a.C. el costum a l’Egipte Predinàstic era enterrar els morts en petites fosses ovalades que s’excavaven a la sorra del desert. El cos s’embolicava en pells, teles de lli o estores de cànem i s’enterrava en posició fetal al costat dels estris del seu aixovar funerari, com collarets, joies, paletes de pedra, atuells de ceràmica, amulets i culleres d’ivori o de pedra, juntament alguns aliments com pa, blat, ordi etc. La pròpia aridesa del desert egipci dissecava el cadàver absorbint l’aigua dels teixits orgànics i momificava el cos de manera natural. És així com el desert va produir les primeres mòmies, establint el model natural del procés ritual de la momificació, que s’aniria perfeccionant amb el pas del temps.

Les necròpolis predinàstiques estaven ubicades generalment a l’àrea occidental, separades de les zones poblades. Hi col·locaven el cos del difunt ficat al llit lateralment en posició fetal, en unes fosses ovalades o circulars, amb el cap orientat cap al sud i la seva mirada dirigida cap a l’occident. La raó simbòlica d’aquesta orientació és perquè del sud provenen les aigües de la crescuda del Nil, que fecunden la terra egípcia portant l’abundància i la vida; i els seus ulls miren cap a oest perquè la ribera occidental del Nil s’identificava amb el Regne dels Morts, ja que era la riba per on es posava el sol a l’ocàs.

En aquestes tombes predinàstiques ja veiem reflectides les creences ancestrals sobre la vida i la mort que més tard conformessin el pensament màgic i religiós de l’Antic Egipte faraònic. Per exemple, era important conservar íntegre el cos del difunt (mòmia) per poder accedir al món espiritual del Més Enllà. Per això, el fet que la identitat i la fisonomia del cadàver continuessin sent reconeixibles després del pas del temps, els garantia en certa manera la seva eternitat, un concepte que va ser clau a tota la cosmovisió sagrada de l’Antic Egipte.

L’Home de Gebelein, la tomba del qual aquí reproduïm parcialment, és una de les mòmies més antigues i populars del British Museum (mòmia 32751). Segons la datació per radiocarboni 14, degué viure entre el 3351 i el 3017 a.C., abans de la unificació d’Egipte per Narmer el 3.200 a.C. Va ser enterrat en posició fetal en una fossa ovalada a la zona de Gebelein, a 40 km al sud de Tebes, i se la coneix amb el nom de Ginger, pel color vermellós dels cabells. Al seu costat veiem algunes peces del seu aixovar funerari, com ara atuells de ceràmica i utensilis, que ens confirmen la primerenca creença egípcia a la vida Més Enllà de la mort.

Les investigacions realitzades per fotografia de raigs X d’alta resolució a l’Hospital Bupa Cronwell de Londres, ens han permès saber que va pertànyer a un noi entre 18 i 21 anys, que va morir després de rebre una punyalada per l’esquena amb un objecte punxant, com un punyal de coure o pedrenyal esmolat. Així mateix, l’anàlisi per infrarojos va revelar l’existència de dos tatuatges figuratius al braç dret de la mòmia. Es tracta de dos animals amb banyes: un bou salvatge i una ovella, animals ben coneguts a l’art predinàstic egipci.

P-2 

La mastaba de Mereruka

El noble Mereruka (2300 a.C.) era un personatge molt important en el seu temps. Va ser visir (Tchaty) del primer rei de la sisena dinastia, anomenat Teti. Governador de Memfis, Ministre de Justícia, Gran Sacerdot d’Anubis i «cap de tots els sacerdots lectors», entre d’altres càrrecs. La mastaba de Mereruka, situada a la necròpolis de Saqqara, molt a prop del complex funerari del Rei Zoser, va ser descoberta el 1893 per Jacques de Morgan i és la mastaba més gran de l’Imperi Antic. Fa 40 metres de llargada, 24 d’amplada i consta de 32 càmeres, la majoria dedicades al mateix Mereruka i a la seva dona i fill.

Totes les estances van ser decorades amb escenes policromades de la vida quotidiana del difunt: relleus de caceres, elaboració de metalls, cultiu del camp, festes, danses, etc. A la paret nord, a un nínxol elevat, hi ha l’estàtua del Ka del difunt. El contorn del nínxol està decorat amb els títols oficials del Visir Mereruka i diverses fórmules màgiques i conjurs de protecció que es recitaven en honor de l’ànima del difunt.

L’ESTÀTUA DEL KA

És un dels elements més significatius del ritual funerari, ja que l’Estàtua del Ka era el suport físic que substituïa, en cas de necessitat, el propi cos momificat del difunt durant el ritual màgic de l’obertura de la boca, en què es despertaven els seus sentits interns (la boca, les orelles, el nas, els ulls etc.) perquè el difunt pogués veure, sentir, respirar i parlar al Més Enllà. Doncs sinó, no podria pronunciar les paraules de poder i presentar-se davant dels déus, per ser reconegut per ells i aconseguir la immortalitat.

LA PORTA FALSA

Com el seu nom indica, la porta falsa no és una porta real i física, sinó simbòlica i metafísica. És un dels elements de l’arquitectura funerària de més rellevància a Egipte des de l’Imperi Antic. Normalment s’alçava a la paret occidental de les tombes, ja que servien de canal o passatge de comunicació entre el món dels vius i el món dels morts. D’aquesta manera, el Ba del difunt o ànima ocell, les podia travessar per interactuar amb els seus familiars i amics.

Per això, davant de la porta falsa també hi podia haver una petita taula d’ofrenes o altar de pedra on els parents i amics solien dipositar les seves ofrenes funeràries i les seves cartes dirigides al difunt, ja que els antics egipcis escrivien sovint cartes als seus parents morts, convençuts no només de que les rebrien i llegirien, sinó que els respondrien màgicament a través de somnis, visions, premonicions o oracles. 

P-3

La cambra funerària

La cambra funerària era l’única estança decorada a les parets. Contenia quatre capelles superposades de fusta daurada, a l’interior de les quals hi havia el gran sarcòfag de quarsita vermella que aquí veiem recreat. Al seu interior, encaixats l’un dins l’altre, es guardaven tres taüts amb la imatge idealitzada del faraó. L’últim d’ells, d’or massís, albergava al seu interior la mòmia del faraó i la seva famosa màscara d’or amb ulls foscos de vidre, lapislàtzuli, cornalina, quars i faiança. (recreació a la sala contigua)

Sobre el fons daurat de les parets, símbol de la carn dels déus, podem veure a la paret Nord set figures, en tres escenes. De dreta a esquerra: cerimònia de l’obertura de la boca realitzada a la mòmia de Tutankhamon per Ay (successor al tron), representat com a sacerdot Sem. Al centre Nut, deessa del firmament estrellat, li dóna la benvinguda a Tutankhamon que porta a la mà l’Ankh o clau de la vida. I finalment el déu Osiris abraça Tutankhamon, que apareix seguit pel seu Ka o doble lluminós. D’aquesta manera el jove faraó mort és assimilat al déu Osiris, Senyor del Més Enllà.

Les escenes de la paret oest estan relacionades amb el Llibre de l’Amduat que descriu el viatge del Déu Ra a la Barca de Milions d’Anys per les dotze hores nocturnes. Als dos registres superiors apareix la barca solar amb el Sol en forma d’escarabat Khepri, i cinc divinitats. Als registres de baix, dotze babuïns, que representen les dotze hores nocturnes que haurà de passar Tutankhamon en el seu trànsit al Més Enllà, donen la benvinguda al faraó. A la paret Sud veiem representada la part que queda de la benvinguda al rei a l’Inframón. Hi trobem el rei entre Anubis i Hathor, en la seva forma de senyora d’Occident, que amb el seu Ankh li dóna la vida eterna.

P-4

El ritual de momificació

La momificació és un procés màgic-ritual inspirat en el mite troncal de la religió egípcia: el Mite d’Osiris, déu egipci dels morts. Per això, el primer requisit que havien de complir els antics egipcis per poder aconseguir la vida eterna era que el seu cos fos embalsamat segons el ritual de l’osirificació. D’aquesta manera, el difunt s’assimilava al déu Osiris, que va ser el primer ésser momificat i el primer a renéixer després de la mort i assolir la immortalitat. Segons veiem al Mite d’Osiris, la funció dels embenatges era mantenir el cadàver íntegre i incorruptible, ja que segons la creença egípcia, el cos conté l’essència espiritual de la persona, i, per tant, la presència de la mòmia, reforçada, a més, per l’estàtua del Ka, que tenia la mateixa fisonomia del difunt quan era viu, era necessària per poder celebrar els màgics ritus funeraris que haurien de conduir l’esperit del mort als camps dels benaurats.

La momificació ritual més antiga que tenim notícia pertany al jaciment de Hieracómpolis, ciutat predinàstica prop de Tebes i data del 3.600 a.C. Però, el que sabem del procés ritual de la momificació és gràcies a certs autors grecs com Plutarc, Heròdot, etc., a determinats papirs com el Núm. 1.158 del Museu del Louvre o el «Papir 3 de Bulaq» i als estudis científics realitzats sobre mòmies durant els últims 180 anys. Gràcies a ells sabem que, en morir el difunt, els seus familiars portaven el seu cos en barca a la riba occidental on esperaven els sacerdots embalsamadors que pertanyien al clergat del déu Anubis. Ells eren els encarregats de conservar intacte el cos del difunt i de realitzar tot el llarg i complex procés de purificar-lo i embalsamar-lo, mentre els sacerdots servidors d’Osiris recitaven els conjurs i les fórmules màgiques de protecció. A partir d’aquí, durant 70 dies, els embalsamadors es farien càrrec de completar tot el ritual màgic de l’osirificació.

Segons l’historiador grec Heròdot, hi havia tres classes d’embalsamament, depenent dels recursos econòmics de la persona. El més costós també era el més elaborat i començava per l’extracció de la massa encefàlica pels orificis nasals per mitjà d’un ganxo. Després, amb un ganivet generalment d’obsidiana, es feia un tall a la banda esquerra de l’estómac d’uns 7-10 cm. per extreure totes les vísceres i òrgans. Els òrgans extrets eren col·locats en 4 vasos canopis que simbolitzen els 4 fills de Horus. El cor era l’únic òrgan que es deixava al cos, sobre el qual es dipositava un amulet en forma d’escarabat Khepri com a símbol de resurrecció. Aquests vasos eren introduïts després a una arca de fusta que era transportada sobre un trineu al seguici fúnebre.

Després es netejava l’interior del cos amb vi, alcohol sec i oli de palma, es ruixava amb perfum i s’emplenava amb mirra, canyella i altres espècies oloroses, juntament amb draps de lli, que tenia com a objectiu mantenir el volum del cos. Després es cosia l’orifici efectuat i per absorbir la humitat del cos, es cobria sencer amb sal de natró (carbonat sòdic) durant 70 dies, que era el recorregut complet de l’estrella Sírius (símbol d’Isis) pel firmament. Passat aquest temps treien el cos del natró i un cop sec, s’ungia amb olis, es maquillava, s’embenava amb benes de lli, untades amb ungüents perfumats, enganxades per resines, es col·locaven els amulets màgics que protegirien el difunt en el seu viatge pel Més Enllà i es tornava a la família perquè poguessin culminar tota la resta del ritual funerari.

El segon tipus d’embalsamament era més senzill i menys costós. Es tractava d’injectar pel recte uns composts d’oli de cedre i àcid per tal que tots els òrgans i les entranyes es dissolguessin. Es cosien tots els orificis i es cobria el cos durant setanta dies amb natró. En acabar aquest període es deixava sortir l’oli, que havia dissolt les vísceres i que arrossegava totes les restes. Passat el temps previst, es destapava i es lliurava als familiars.

La tercera manera de realitzar la momificació, pròpia de les classes més humils, es limitava senzillament a netejar els intestins amb lavatives i a dipositar el cos del difunt en un bany de sal de natró, per tal que es dessequés completament durant els setanta dies prefixats. Finalment, les classes més pobres es limitaven a embolicar els seus difunts en una estora i a enterrar-los a la sorra. Amb el temps la sequedat del clima momificava el cadàver.

Els egipcis també momificaven alguns animals. A l’inici només van ser certes espècies relacionades amb aquelles divinitats que compartien la seva essència divina, com el Bou Apis a Memphis o l’Ibis a Hermòpolis. Més endavant, ja en època baixa trobem gran nombre d’animals momificats per diferents motius. La veritat és que es compten per milers les mòmies de diferents espècies trobades com ibis, gossos, gats, falcons, cocodrils, etc. Heròdot fins i tot comenta que alguns egipcis feien un ritual semblant al dels humans i guardaven solemne dol quan morien els seus animals més estimats.

P-5 

El judici del cor

La Psicostàsia és el nom que es dona a una de les parts més importants del Ritual Funerari a les antigues civilitzacions. En el cas de l’Antic Egipte, la Psicostàsia il·lustra el Judici del cor, on les accions del difunt són pesades a la balança de Maat, la deessa de la Veritat i la Justícia, per avaluar la seva qualitat moral com a persona, jutjar les intencions que van impulsar-lo a fer els seus actes al llarg de la seva vida i decidir el futur destí de la seva ànima. El seu antecedent literari més antic el trobem a l’anomenat Llibre dels Morts egipci, el nom egipci original del qual és Peret em Heru, que significa «Sortir de l’ànima cap a la llum del dia».

El Llibre dels Morts egipci és una recopilació de textos molt més antics que van ser escrits a l’interior de les piràmides de les dinasties V i VI (els Textos de les Piràmides) i a l’interior i exterior dels sarcòfags a partir de l’imperi mitjà (els Textos dels sarcòfags). En conjunt, aquests textos de caràcter metafísic constitueixen el corpus religiós més antic conegut. En concret, el Llibre dels Morts egipci és una col·lecció d’eixarms, invocacions, rituals, oracions i fórmules màgiques, recopilats a 190 capítols que van ser escrits entre la dinastia XI i la XXVI. El seu protagonista és el mateix difunt que parla sempre en primera persona, identificant-se amb el déu Osiris, el Rei dels Morts.

Hi ha també altres versions amb lleugeres variants com el Llibre de l’Amduat, el Llibre de les Respiracions, el Llibre de les Portes, el Llibre de les Cavernes, el Llibre de les Hores, etc. No obstant això, podem dir que la funció principal del Llibre dels Morts és ser una guia de viatge eficaç per al difunt i donar-li tota una sèrie d’instruccions i ensenyaments perquè pugui culminar amb èxit el seu viatge de transformació pel Més Enllà. Per això, el capítol I comença dient: Aquí comencen els capítols que relaten el viatge de l’ànima cap a la plena llum del dia, la resurrecció en l’esperit, l’entrada i les proves de trànsit a les regions del Més Enllà. Heus aquí les paraules de poder que cal pronunciar el dia del ritual funerari, a l’instant en què, separant-se del seu cos, l’ànima penetra al món del Més Enllà: Salve Osiris! Vet aquí que són les paraules de Thoth, príncep de l’eternitat, les que parlen per la meva boca.

El Papir de Hunefer (1275 a C.), pertany a la dinastia XIX i és una de les versions més conegudes del Llibre egipci dels Morts. Aquest papir il·lustra el capítol 125, en què es representa la Psicostàsia presidida pel déu Osiris. El seu protagonista és el noble Hunefer, que porta els títols d’«Escriba Reial», «Escriba de les ofrenes divines», «Supervisor del bestiar reial» i majordom del rei Sethi I. En aquesta escena en concret, podem veure el difunt Hunefer (a l’esquerra de la imatge), acompanyat per Anubis, que és el déu que guia les ànimes al Més Enllà, entrant a la sala del tribunal de Maat, la deessa de la Veritat, la Justícia i l’Harmonia Universal, per presentar-se davant els déus i justificar-ne els actes i la conducta durant la seva vida.

Al registre superior figura Hunefer saludant els 42 jutges divins, que són els déus protectors dels 42 nomós o províncies de l’antic Egipte. Al registre inferior, l’escena es divideix en 2 parts: A l’esquerra, l’esperit del difunt (Saju), vestit de blanc i guiat per Anubis, el Guardià de l’Inframón, assisteix al judici del seu propi cor, on els seus actes i molt especialment les seves intencions, són pesats a la balança de Maat que regula el mateix Anubis. En un dels platerets hi ha el seu cor ib, seu de la consciència, i a l’altre la ploma de Maat, mentre l’escriba diví Thot pren nota del resultat. Si el difunt obté un veredicte de culpabilitat el seu cor és lliurat a Ammyt, una criatura híbrida, barreja de cocodril, hipopòtam i lleó, que devora el seu cor impedint-li assolir la immortalitat.

Però si obté un veredicte d’innocència, el difunt es converteix llavors en un home just de veu o «de paraula veritable» (Maa-Heru), un ésser l’existència del qual està en harmonia amb la regla de Maat. Aleshores segons veiem a la dreta del papir, Hunefer és presentat per Horus al seu pare Osiris, que apareix flanquejat per les dues deesses germanes Isis i Neftis en gest de protecció. D’aquesta manera el déu Osiris dona la benvinguda a Hunefer com a immortal i li obre el camí del cel cap als jardins de l’Eternitat. Per això, en arribar aquí, el difunt exclama: Oh vosaltres Esperits Divins, mireu! Heus aquí la meva ànima que marxa a la vostra trobada, ella us parla. Igual que vosaltres, santificada està també, ja que la balança del Judici s’ha pronunciat a favor seu. En veritat jo visc una nova vida després de la mort, semblant a Ra reneixent cada dia. Jo navego a la barca de la deessa Maat. Heus aquí viu després de la mort de cada dia de la meva vida. Em sento vigorós i renovat. En veritat que jo visc després de la mort i alliberat estic per fi! (L.M. 1,38,39)

P-6

El déu Osiris

Osiris és el déu més important del panteó egipci juntament amb Ra, el sol. De fet, les dues divinitats es van fusionar gairebé des del principi, i Osiris va quedar com l’aspecte nocturn de Ra, encara que conservant la seva pròpia identitat. El seu culte principal era a Abydos, capital del nomós VIII de l’Alt Egipte que és on es troba el seu temple, edificat per Sethi I i acabat pel seu fill Ramsès II. Fora del temple hi ha un misteriós lloc anomenat l’Osirió: es tracta de la tomba d’Osiris, un espectacular cenotafi construït amb ciclopis blocs de pedra que està mig submergit a l’aigua. Per això, Osiris s’anomena El Senyor de l’Eternitat que presideix a Abydos. Que habita a la necròpolis. Aquell, el nom del qual perdura a les boques de la gent.

Se’l sol representar amb cos i rostre humà, embolicat en un sudari blanc amb els dos peus junts i una expressió de gran bondat, dolçor i bellesa a la cara. Les seves mans, creuades sobre el pit, porten el ganxo Heka i el fuet Nekhakha. La seva pell, de color verd o negre, simbolitza el poder de renovació, de regeneració i floriment de la natura. Porta la barba postissa, atribut de la reialesa, el collaret Menat i llueix sobre el cap la corona Atef, una variant de la corona blanca de l’alt Egipte, però amb dues plomes d’estruç a banda i banda i el seu símbol principal és el pilar de l’estabilitat Djed. Al món celeste, a Osiris se l’identifica amb el planeta Venus i amb la Constel·lació d’Orió (Saju).

Déu de múltiples noms, sagrades manifestacions i secreta figura als temples, Osiris és el Senyor de la Maat perquè va ser el primer Rei civilitzador, legislador i àrbitre de la Justícia. El Senyor de l’Eternitat perquè fou el primer a morir i el primer a renéixer i conquerir la immortalitat. El Senyor de la Dwat perquè és Rei de l’Inframón, Sobirà del Més Enllà i Jutge Suprem de les ànimes al Tribunal de Maat. Finalment, com a Senyor del gra i la vegetació, Osiris personifica el poder germinal de la llavor, el florir de la vegetació i la terra fèrtil d’Egipte, en contraposició al seu malvat germanastre Seth, que simbolitza l’aridesa, la sequera i el foc abrasador del desert que aniquila la vida. El misteri d’Osiris es pot resumir en la famosa frase d’Auguste Mariette: Tot a la natura viu per morir… i mor per renéixer.

Model exemplar de rei, espòs i pare, Osiris va ser sens dubte el déu més estimat i venerat pels antics egipcis. Tant si era pagès, artesà, soldat, escriba, metge, sacerdot, noble, príncep o faraó, tots estimaven Osiris Unnefer, el déu de perfecta bondat i bellesa. Per això, l’Himne a Osiris exclama: Tothom està exultant d’alegria. Els cors estan contents, els pits alegres i tota la gent s’alegra. Tots exalcen la seva bondat. Quin grat és el seu amor per nosaltres! La seva benevolència satisfà els nostres cors i gran és l’amor que sentim per ell! Mostra del fervor popular que despertava el culte a Osiris, era el pelegrinatge sagrat que els egipcis feien cada any des de tots els racons d’Egipte al gran santuari d’Abydos, per poder assistir a la celebració dels Misteris de la mort i resurrecció d’Osiris, que era la festivitat més secreta i sagrada en què podia participar el poble egipci. La festa durava diversos dies i se celebrava durant el mes de Joiak (novembre).

Fill de la terra (Geb) i el cel estrellat (Nut), Osiris governa la terra per dret diví i simbolitza el model perfecte de Rei egipci, que va governar el món amb justícia, saviesa i bondat durant l’Edat d’Or de la Humanitat, deixant el record d’una bella era feliç de prosperitat i abundància. Va ensenyar als homes els principis que regulen l’ordre natural de l’existència a través del moviment periòdic de les estrelles al cel i dels cicles de la vegetació, la sembra i la collita a la terra. Els ensenyà els principis de l’astronomia, el calendari, l’agricultura, la geografia, la navegació, a fabricar ceràmica, eines, instruments de música, utensilis de cultiu; a tallar les pedres i la fusta, a armar vaixells, fabricar preses i canals, etc.; els va instruir en la ciència de dictar les lleis humanes com a reflex de les lleis divines. Els va ensenyar els principis de conducta que posen la vida de l’home en harmonia amb l’ordre natural de l’existència.

EL MITE D’OSIRIS

Osiris va ser víctima d’una conspiració ordida pel seu malvat germanastre Seth, que li va regalar per al 28è aniversari un sarcòfag a mida fet de metalls nobles i pedres precioses, que només podia pertànyer a qui li quedés perfecte. Tots els convidats ho van anar provant i quan Osiris hi va entrar, Seth i els seus 72 còmplices van tancar la tapa i van llançar el sarcòfag al braç Tanític del Nil, considerat maleït des d’aleshores. L’assassinat va tenir lloc el dia 17 del mes de Hathor (setembre) quan Osiris feia 28 anys. Amb aquest primer magnicidi va acabar l’edat d’or i el mal i la injustícia van fer la seva aparició sota el govern del malvat i envejós Seth. Llavors, Isis, desconsolada, va anar a buscar-lo, el va trobar i el va portar de tornada a Egipte, però quan Seth ho va saber es va enfurismar terriblement, va despedaçar el cadàver d’Osiris en 14 trossos i els va escampar per tot el país.

Cada nomós va acollir un fragment del cos diví, però amb l’ajuda de la seva germana Neftis, la deessa Isis els va anar trobant un per un i reunint de nou, sense deixar de regar amb les llàgrimes el cadàver del seu estimat marit. Després, amb l’ajuda d’Anubis el va embassamar, unint de nou tots els trossos amb embenats (ritual d’osirificació) i gràcies a la màgia (Heka) que havia après de Thot, va reanimar Osiris i va quedar embarassada del nen Horus.

Osiris va ressuscitar d’entre els morts, sent el primer a assolir la immortalitat. Finalment, Horus va venjar l’assassinat del seu pare i va derrotar Seth, restablint la Maat. A partir de llavors, Osiris es va convertir en l’arquetip del Rei Mort, que viu eternament al cel dels déus i Horus en el model del rei viu que governa la terra dels vius, del legítim hereu del tron diví i del successor reial per excel·lència. D’aquesta manera, el déu Osiris, juntament amb la seva esposa Isis i el seu fill Horus, integren la Triada Divina o Sagrada Família de la religió egípcia, el culte de la qual va perdurar fins al final de la història egípcia.

P-7 

Amulets i símbols màgics

L’estudi de la literatura religiosa de l’antic Egipte revela una profunda creença en la realitat de la màgia i com aquesta va florir íntimament lligada al desenvolupament de la seva religió. Tenint en compte que per a ells l’art era un instrument al servei de la màgia, ja que pensaven que tot allò que es representa cobrava vida, els amulets formaven part no sols dels rituals religiosos sinó de la vida quotidiana dels egipcis.

Un amulet egipci és un objecte que ha estat confeccionat per protegir l’ésser humà -viu o mort-, de tot mal i de qualsevol agressió, tant física com ultrafísica. El papir MacGregor ens dóna una relació de fins a 75 amulets diferents, cadascun amb la seva funció específica. Seguint la classificació clàssica de Petrie podem diferenciar amulets de divinitats (déus i animals sagrats), similars (parts del cos humà com el cor ib), de poder màgic, de propietat i de protecció màgica.

Al ritual funerari, cada part del cos del difunt es protegeix amb un amulet màgic col·locat entre l’embenatge que envolta la mòmia. Tot detall és important a l’hora de fer un amulet: La imatge ha d’estar perfectament representada; el material amb què s’elabora ha de ser un bon transmissor del poder màgic; les invocacions sagrades i les paraules de poder que servien per activar o «despertar» el poder màgic de l’amulet, havien de ser pronunciades de la forma correcta, amb el ritme i la cadència adequada; el ritual màgic amb què es dipositava l’amulet al cos del difunt, havia de ser executat amb exacta precisió, així com els eixarms, conjurs i fórmules màgiques que portaven inscrites.

Els antics egipcis donaven gran importància a Heka, el poder màgic que els déus havien lliurat als homes al principi dels temps perquè poguessin protegir la seva vida i el seu món de qualsevol atac protagonitzat per les fosques forces del mal. Per això, les paraules de poder, correctament pronunciades, no només eren les que conferien a l’amulet la seva eficàcia màgica, sinó que, gràcies a elles, si el difunt coneixia les fórmules de poder adequades, podia travessar amb èxit les diferents proves i llindars que trobaria al seu viatge per la fantàstica geografia de l’Inframón. Per això, al capítol 164 del Llibre dels morts, podem llegir el següent conjur màgic: El dimoni Nebt no es podrà acostar a mi; i no em rebutjaran els guardians dels Arrits, perquè el meu cos està protegit màgicament pels amulets.

D’entre els innombrables amulets trobats en les excavacions, potser el més freqüent és l’Udjad, considerat l’Ull d’Horus o Ull de la Llum, aquell que permet veure amb claredat a la foscor. Segons el mite osirià, el déu Horus va combatre contra el seu malvat oncle Seth per venjar la mort del seu pare Osiris. A la batalla, Horus va ser ferit a un ull, però el diví Thot, amb la seva màgia i la seva saviesa, va aconseguir restaurar-lo i recompondre’l totalment. Des de llavors, l’Udjad es convertí en el símbol més popular, arribant, fins i tot, a reproduir-se com a joia a l’actualitat. El seu poder màgic està associat a conceptes de totalitat, visió, llum, salut i curació. Propiciador de la bona salut i sort, l’Udjad protegia l’egipci contra el mal d’ull i contra qualsevol altre ésser o força hostil que pogués amenaçar, tant els vius com els morts. Altres amulets representatius relacionats amb el ritual Funerari són:

Ib: El cor. Seu de la Consciència, del discerniment i de les intencions.

Ankh: La màgica «Clau de la Vida» tant física com ultrafísica.

Khepri: l’escarabat que té el poder de la regeneració, la transformació i la resurrecció.

Pilar Dyed: La columna vertebral d’Osiris que assegura l’estabilitat, l’equilibri i l’eternitat

Uadj: la flor del papir, símbol de la renovació, la floració, l’alegria i la joventut.

Sa: Símbol que protegeix màgicament de tota influència nefasta, tant a la vida com a la mort.

Shen o símbol de l´Eternitat. Tot allò que estigui inscrit al cercle serà etern.

Tyet Nus d’Isis. Símbol de la vida que té el poder de lligar allò visible amb allò invisible i la terra amb el cel.

Ues: El bastó de base forquillada, simbolitza el poder màgic de caminar amb pas ferm a la foscor.

Finalment, els ushabti tenien una funció molt important dins del ritual funerari, ja que, com el seu nom indica, la paraula Ushabti significa «el que respon». Aquestes figuretes màgiques amb forma osiríaca eren els ajudants del difunt a la vida del Més Enllà, i s’encarregaven de realitzar les tasques que li corresponia realitzar al difunt al regne d’Osiris. Així, al cap. 6 del Llibre dels Morts, trobem una «fórmula perquè un ushabti executi els treballs per a algú al Més Enllà», que diu així: Oh tu, figureta màgica, escolta’m! He estat convocat, he estat condemnat a executar treballs de tota mena, aquells que obliguen a fer els esperits dels morts al Més Enllà; sap doncs, Oh figureta màgica: que has d’obeir l’home en la seva necessitat… (La figureta respon) Aquí em tens… espero les teves ordres!

C-1

Estàtua d’Anubis

Déu amb cap de xacal, ja esmentat als Textos de les Piràmides de la V dinastia.

Com Isis, és considerat el «Senyor dels regnes del silenci», el que guia les ànimes dels difunts al Més Enllà, per conduir-les fins a la sala de Maat, on es realitzarà el Judici del Pes del Cor.

C-2

Enterrament predinàstic home de Gebelein

L’Home de Gebelein, la tomba del qual aquí reproduïm parcialment, és una de les mòmies més antigues i populars del British Museum, (mòmia 32751). Segons la datació per radiocarboni 14 va haver de viure entre el 3351 i el 3017 a.C. abans de la unificació d’Egipte per Narmer al 3.200 a.C. Va ser enterrat en posició fetal en una fossa ovalada a la zona de Gebelein, a 40 km al sud de Tebes, i se la coneix amb el nom de Ginger, pel color vermellós dels cabells.

Així mateix, l’anàlisi per infrarojos va revelar l’existència de dos tatuatges figuratius al braç dret de la mòmia, es tracta de dos animals amb banyes: un bou salvatge i una ovella, animals ben coneguts a l’art predinàstic egipci.

C-3

Sarcòfag de pedra de Tutankhamon

Cambra funerària de la tomba KV62.

Recreació del sarcòfag de quarsita vermella que es troba a l’interior de la Cambra funerària de la tomba de Tutankhamon, única sala decorada de tota la tomba. Custodiat a les cantonades per les quatre deesses alades, Isis, Neftis, Neith i Selkit, aquest sarcòfag contenia al seu interior una sèrie de tres taüts antropomorfs, a l’últim dels quals hi havia la famosa màscara d’or del jove rei, que protegia la mòmia del faraó Tutankhamon.

C-4

Recreació de la paret nord de la Mastaba de Mereruka amb nínxol i estàtua del Ka

Museu del Caire.

La Mastaba de Mereruka, és la més gran i més luxosa tomba de finals del Regne Antic. En aquesta recreació, l’estàtua del Ka de Mereruka està flanquejada per dos panells amb la seva mateixa efígie, acompanyat en tots dos casos per la mare i la dona, que aspira una flor de Lotus, com a símbol d’Immortalitat. Al voltant podem llegir en jeroglífic alguns dels més de vuitanta títols que va tenir Mereruka.

C-5

Instrumental de la momificació

Natró: se’l coneixia com a «sal divina» És l’element més important dins del procés de la momificació, ja que és el mineral usat per dessecar els cossos.

Altres materials: encens; la sal comuna per dessecar; diferents varietats de resines per emplenar cavitats del cos; vi de palmell, oli de cedre, de ginebre, senet i canyella com a fragàncies; palla, draps o sorra de material de farciment per mantenir el volum del cos. Benes, amulets i els quatre Vasos Canopis per preservar les vísceres.

Instrumental: diverses varetes i per al Ritu de l’obertura de la boca: ganivet peseshekef, l’ur-Hekau, i l’aixada cerimonial anomenada mesjetyu.

C-6 

Osiris

Recreació d’una estàtua d’Osiris momiforme, de color negre a mida humana amb els atributs del Heka i el Nekhakha (ganxo i fuet) i la corona blanca Hedyet.

En aquesta representació el trobem de color negre per la seva relació amb el propi nom d’Egipte: Kemet, la Terra Negra. Color que tenien els camps quan es retiraven les aigües de la inundació, just abans que fructifiqués el gra i arribés l’abundància al País del Nil.

C-7 

Exvots de divinitats

Els exvots són oferiments realitzats als déus que es dipositaven en santuaris, llocs de culte o tombes en senyal de devoció, com a ofrena propiciatòria de bones influències o per guanyar el favor dels diferents déus.

Aquí podem admirar un conjunt d’exvots divins de diferents èpoques i d’estils. Hathor, deessa de la bellesa i l’alegria; Tueris amb forma d’hipopòtam, com a deessa de les embarassades i de la fertilitat: Bess, geni benèfic sancallós protector de nens, embarassades i parteres; Isis com a deessa de la maternitat; Horus en la seva forma de Falcó, Senyor del cel i protector de la reialesa; Thot en el seu aspecte de cinocèfal, o mico amb cap de gos.

C-8 

Col·lecció d’escarabats

L’escarabat és un dels elements més representatius de l’Antic Egipte. Vinculat amb el déu Khepri, forma de Ra com a Sol Naixent, era símbol de transformació sent àmpliament emprat a manera d’amulets, segells, suport per inscriure esdeveniments importants, o com a substitut del cor al ritu de la momificació.

C-9

Dues mòmies de gat

El gat era un dels animals sagrats associats a la deessa Bastet, com a deessa de la fertilitat, la maternitat, la protecció i els aspectes benèvols del sol.

Per això molts d’ells foren momificats. En morir, la família estava de dol i s’afaitaven les celles en senyal de respecte guardant un dol de setanta dies durant el període de la seva momificació.

C-10

Mòmia sacerdot Nefperennub

Museu britànic.

Peça clau per a l’estudi de les mòmies egípcies, aquest sacerdot del temple de Karnak consagrat al culte de Khonsu (triada tebana Amon-Mut-Khonsu), després de la seva mort al voltant dels 40 anys, va ser acuradament embalsamat i traslladat a una tomba a la Vall dels Reis on va romandre en silenci fins al seu descobriment el 1890.

C-11

 Malla funerària

Generalment confeccionada de faiança, la malla formava part de l’aixovar funerari de persones d’alt rang. Aquesta es col·locava sobre les benes de la mòmia i s’hi enfilaven alguns amulets protectors. L’escarabat alat, l’ib, el Tyet, o els quatre fills del déu Horus, eren els més freqüents. La faiança, a més d’imitar la turquesa, que era la pedra de Hathor, evocava la llum celeste amb la què el difunt estaria protegit.

C-12

Amulets 1

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire.

Entre l’embenatge de la mòmia reial hi havia aquests petits amulets carregats de màgia i poder, que salvaguardaven la immortalitat del difunt. Segons la forma de l’amulet, aquest atorgava al faraó un poder o protecció al Més Enllà.

Udjad: «El que està complet». L’Ull d’Horus que veu a la foscor.

Ib: El cor. Seu de la Consciència, del discerniment i de les intencions.

Amulet ankh, amb policromia. «Clau de la vida» tant física com ultrafísica. Aquest símbol adquireix un enorme protagonisme al ritu funerari, al representar la vida eterna o la immortalitat.

Khepri: l’escarabat que té el poder de la regeneració, la transformació i la resurrecció.

Amulet Djed parcialment daurat. La columna vertebral d’Osiris que assegura l’estabilitat, l’equilibri i l’eternitat. Amulet djed d’or. Porta inscrites les paraules de l’eixarm 155 del Llibre dels Morts egipci, «Per no morir per segona vegada».

Amulet Wadj en faiança i Amulet Wadj en daurat. La flor del papir, símbol de la renovació, la floració, l’alegria i la joventut.

Amulet tyet de vidre vermell. Se’l va anomenar «Nus d’Isis». Era la contrapart femenina del pilar Dyed. Símbol de la vida que té el poder de lligar allò visible amb allò invisible i la terra amb el cel.

Ceptre Was en ceràmica esmaltada. Símbol de «domini» i del poder màgic de caminar amb pas ferm a la foscor.

Amulet de nus. Relacionant la seva forma amb el jeroglífic Tjes, que vol dir «unir o lligar», aquest amulet tenia la funció d’unir el difunt amb la Divinitat.  

C-13 

Amulets 2

Amulets de cor ib 

Els egipcis tenien dues paraules per designar el cor: haty i ib. Haty designava el cor en el seu aspecte físic i ib era considerat, no només com a seu de l’energia vital, sinó també seu de la consciència. Per tant, una de les parts més espirituals de l’ésser humà que seria pesat a la balança de Maat, el dia del judici davant Osiris. Entre els embenats de les mòmies els comptem per centenes.

Amulets en forma de voltor

Amulet protector en forma de voltor que es col·locava sobre el coll del difunt, simbolitzant la deessa Nejbet, deessa de l’Alt Egipte i també com a símbol de la deessa mare Mut, de la tríada tebana d’Amón, Mut i Jonsu.

Amulets en forma d’Ureus

Amulet protector en forma de cobra que es col·locava sobre el coll del difunt. La cobra és l’emblema de la deessa Uadyey, deessa protectora del Baix Egipte i protectora del jove Horus als aiguamolls del delta. Al costat de la deessa Nejbet són les Dues Senyores, Nebty.

Collaret amb forma de Nebjet

 Pertanyent a l’aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Original de làmina d’or cisellada.

Representa la deessa Nejbet en la seva forma alada sostenint entre les urpes el símbol d’eternitat shen. La deessa voltor cobreix el seu fill estimat, com a símbol de Mut en la seva condició de Mare protectora.

Penjoll pectoral en forma de falcó

Pertanyent a l’aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Original de làmina d’or cisellada.

Aquest era un dels disset amulets que el jove faraó Tutankhamon portava a la zona del coll i el pit per garantir la seva protecció al Més Enllà. En forma de Falcó Horus i amb el símbol d’eternitat shen a les seves urpes.

Anubis sobre l’arca

Aixovar funerari de Tutankhamon. Museu Egipci del Caire. Alçada total 118 cm; longitud total 270 cm; amplada 52 cm.

Aquesta forma d’Anubis relacionat amb la momificació, anomenada Jentisehnether, porta el sobrenom «El que presideix el Pavelló del Déu» o «Qui està sobre els Secrets de la momificació». És una divinitat que custodiava els papirs i l’instrumental sagrat utilitzat en la momificació i el ritual de «l’Obertura de la Boca i els Sentits».

C-14

Quatre vasos canopis. Museu Egipci de Torí

Els vasos canopis són els recipients usats per dipositar les vísceres dels difunts embalsamades durant la cerimònia de momificació.

Cada vas té a la tapa la representació d’un dels Fills d’Horus que actuen com a genis protectors dels quatre punts cardinals, els quatre elements o les quatre forces de la natura: Amseth (cap humà), Hapy (cap de cinocèfal), Kebeshenuef (cap de falcó) i Duamutef (cap de xacal).